dilluns, 21 de maig del 2012

JUEVES SANTO Y EL CORPUS

El Jueves Santo celebramos la Última Cena del Señor, rememoramos aquel momento de entrega de Jesús, en la cual avanzó su sacrificio. Desde muy antiguo la Iglesia el Viernes Santo no ha celebrado la Eucaristía, por este motivo el Jueves Santo, se reserva la Eucaristía para poder comulgar el día siguiente.
El sentido, pues, no es tanto el de la adoración, como el de la comunión un día que no se celebrará la Eucaristía. Aunque este día lo hacemos más solemne. Y nos quedamos en vela hasta medianoche.
Casa Santa a la Capella del Corpus Christi de la Seu. Foto de Donald G. Murray
A partir de este momento, no es el tradicional “monumento” el que adquiere importancia, que pasa a un segundo término, sino la Cruz, árbol de la vida. Pues, ¿cuándo podemos adorar, propiamente y solemnemente la Eucaristía?
En la Solemnidad del Cuerpo y de la Sangre de Cristo. En torno a esta celebración, deberíamos no sólo festejarlo por las calles, sino muy especialmente y largamente adorarlo en nuestras parroquias e iglesias.

Mn. Pere Oliver, Vicedelegat de Catequesi i Liturgia.

LITERATURA EUCARÍSTICA

LA PROCESSÓ DEL CORPUS

Pere d’Alcàntara Peña
Rramtam…tam…
Rramtam…tam…
Rramtam…tam…

Francina¡ ¡La processó!
¡La processó que ja ve!
Posa el domàs al balcó,
que ja doblega el cantó
del cap avall del carré.
Ja la teva parentela
s’en ve rebet com un llamp.

Rram tam…tam…etc.

Treu les cadires pintades;
Posalés  en la carrer
per les joves convidades.
Allà en veitx una qu’ espera
y á n’el balcó dona ullades.
Es la Patrona Praxédis
que cada dia empenyam.

Rramtam…tam…etc.

Jo he comprat ‘vuy dematí,
sense cap mica de ganes,
un mocador d’avellanes
per poderles repartí
entre el onclo i les germanes.
Es just que els parents contentes
sino’t fan de cara un pam.

Rramtam…tam…etc.

Mira que hi va de mudat
amb l’uniforme de gala
el sabater del costat
que és tamborer de La Sala,
vestit de poriol pintat.
Poch li deu treure l’empleo
quan no surt de dins la fam.

Rramtam…tam…etc.

Y el cabo ab lo gros bastó,
capell en picos llevat,
casaca ab ampla galó,
calsons justs de lo milló;
de calses ben estirat.
Y les civelles de plata
com les que noltros gordam.

Rramtam…tam…etc.

Mira quants de pipiolis
qu’ahí jugavan á nolis
venen devant els tambors;
y convits y carcanyolis
venjan, vestits de senyors;
per veure si en tan bon día
pescan l’atlota sens’am.

Rramtam…tam…etc.

Un temps, de dotze convents
s’hi veyan frares a cents
de distintes religions,
y menestrals molt decents
acompanyant vint penons.
Els joves d’avuy en dia
tan bons estils olvidam.

Rramtam…tam…etc.

Y un homo vestit ab cota
duya una llarga massota;
y en veure capell posat
que deixás de fer xacota
á Cristo sacramentat,
demunt aquell cap, ab forsa
deixava caure el llenyam.

Rramtam…tam…etc.

Y hey anavan els gegants
de l’Iglesia dels Socós,
els cavallets elegants,
les áligues, y els tres infants
vestits de San Juan pelós,
ab lo xot de bondeveres
y bandereta d’estam,

Rramtam…tam…etc.

Ara hi van sols molts de nins
vestits com a figurins
ab los cabeys ben rissats,
Quatre jovenots de grins,
llibreyes y autoritats;
y tiran flors y conversan
fent més remor qu’un axám.

Rramtam…tam…etc

Ja veurás el fill major
de ca’l Mestre ab un ramell
en les mans , y un mocador
de nipis de los millor,
y un ciri tan llarch com éll;
y un vestit nou fet de trinca,
a pagá el dia del Ram,

Rramtam…tam…etc.

Y l’altre nin més menut,
moreno com un aglá,
d’enveja s’es ajegut;
y en que es xato y jeperut
vestit d’ángel també hi vá.
Y li han posat tot quan tenen
en  ór, en plata, en aram.

Rramtam…tam…etc.

Y Na Maria den Jordi,
qu’está á la Misericordi,
vestida de reyna hi va;
Y du quatre espigues d’ordi
y una serment en la má;
y un bon rossegay de seda
pagat a mig duro el pam.

Rramtam…tam…etc.

Hi veurás Sant Nicolau
ab la mitra y mantell Blau,
y Sant Miquel y Sant Jaume,
Santa Elena de la Pau,
y Santa Eulalia ab la pauma,
y un nin ab barba de llana
que fa de profeta Abraham.

Rramtam…tam…etc.

Hi ha de lledanies hermoses
plenes de flors molt vistoses
y de cera color fi,
Ab estrelles capritxoses
y bandes d’or barberí,
que fan un renou que sembla
el de la mar quant pescam.

Rratam…tam…etc.

Y capellans ab capots
que fan fer via als atlots,
y si importa los aturan;
després dotze sacerdots
que els dotze Apostols figuran
ab los atributs mateixos
que pintats los contemplam.

Rratam…tam…etc.

Sentirés bones tonades
per bons primatxers cantades
que entonan de gargamella,
y les hermoses tocades
d’els músichs de la capella,
y qualque jay ab xamarra
qu’ha perdut tot el barram.

Rratam…tam…etc.

Veuras la tropa jeugera
qu’ara forma en la carrera
quant les armas ‘ rendirá ‘,
per damunt la bandera
nostro’n Senyó en passará.
Ja hi va la tropa ben neta
de fusells y corretjam.

Rramtam…tam…etc.

Y veurás a lo derré,
entre gent acomodada,
la blanca Hostia consagrada
davall un hermós dossé
dins la custodia enjoyada.
Las damés de la parroquia
li deixan tot el corbam.

Rramtam…tam…etc.

La canastra d’els ramells
ja la’m pots aparellá
qu’han de ploure los més bells,
Roses, dalies y clavéis
damunt Deu quant passará.
Sia tot per Éll qu’m guarda
de malaltia y de fam.

Rramtam…tam…etc.

¡Francina méua estimada!
Mira bé la processó;
que quan ja será passada
dins Plassa, d’aygo-gelada
mos n’hem de beure un tassó.
Qualsevol que’n vulga beure
venga ab noltros, qu’allá anám.

Rramtam…tam…
Rramtam…tam…
Rramtam…tamtamtamtam…tam…tam…

“Poesia popular mallorquina”
Pere Alcantara Peña.


 EL CENACLE DE SIÓ

Sion i el cenacle

Corona de la ciutat de David era aquest puig: ara, assolat, jeu a fora dels murs de Jerusalem.
Què resta dels fonaments posats damunt les altures santes? A on foren les portes que Jehovà estimava sobre tots els tabernacles de Jacob?
Solitari el cap, de Sion griseja d’escampanades pedres: s’inclina silenciós sobre el barranc de la Gehenna taciturna.
A dalt una confusió d’edificis senyala sublims recordances: ses voltes refetes dels Creuats cobreixen el solar de la Cena.
Ah! el primer temple de la Nova Llei, el Santuari eucarístic… és ara mesquita de Mahoma.
Rompent sos pactes, el turc se n’apoderà: per posseir la tomba del Rei Profeta.
Aqueixa misèria de sepulcre, que un dervís senyala, és la tomba de David? –No, Sion oculta dins ses entranyes de roca el sepulcre de son gran monarca.
Antics llibres ne conten meravelles: coses d’espant ne refereix la veu del poble.
Diu que, endins, hi ha un palau inviolable: té columnes de jaspi, paviments de marbre, parets crostades d’or i argent.
Salomó, enterrant-hi son pare, diuen que hi enterrà tresors; diuen que ningú no ha pogut esvair tanta riquesa…
[…]
Oh entranyes del puig de Sion, si m’era concedit penetrar-vos: si aconseguia arribar al secret del Rei Profeta!
Bé hi deixaria allà tresors i ceptre i corona: sols me’n duria l’arpa d’or del Salmista.
Per alçar el salm eucarístic dins el Cenacle: un salm qui commogués cels i terres.
Un salm qui amb l’aleteig de sa volada dissipàs l’abominació: com la fumassa d’un campament apestat que el vent dissipa dins la llum.
Un salm que amb llengües de foc del paràclit purificàs, oh Sion!, ta excelsitud profanada…

Miquel Costa i Llobera (1854-1922).



LA LLUM DE L'EUCARISTIA

Corpus Christi

Portal de llum, del Cor que obrí la llança,
en primavera, brollen, amb esclat,
la joia i el costum de la llança
al carrer, a peu pla i al teu costat
on l’harmonia es fa vivent i atansa,
de l’ordre natural que has mestrejat,
Senyor, els teus camins; i el món recobra
l’esma del càntic: Bella és la Teva Obra.

Josep M. López Picó (1886-1959).


 La llum del Corpus Christi

Quan el sol d’or de juny en l’Hòstia pura,
que s’alça en l’ostensori s’és posat,
en espurneig dolcíssim ha escampat
sos raigs als ulls de tota criatura.

I és sa mateixa llum, que avui fulgura
com mai, flor en la muntanya, flor en el prat,
flor de ginesta encesa, vinya i blat;
encens de fe damunt la terra dura.

Davant de l’Hòstia santa, il·luminada,
on la redempció és eternitzada,
inclina avui sa llum el dol, fervent,

perquè altra llum, més forta i poderosa,
del Cos de Crist ha eixit, misteriosa,
portant la pau al món i el nodriment.

Joan Llongueres (1880-1953).



Oh del Senyor, gloriós imperi

Oh del Senyor gloriós imperi!
Pel finestró del presbiteri
un rajolí de sol entrà,
i el signe sant de dolç misteri
com altre sol resplendir fa,
com si vingués arreplegada
per lluminar l’Hòstia sagrada
tota la llum que al cel hi ha.

Teodor Llorente (1836-1911).



LA NATURA CANTA

Flamada viva, roser;
omple’t de flors pit i braços,
i t’esdevindran domassos
triomfals; que el teu fester
cremi, a l’hora del verger,
tantes amors estantisses,
perquè avui, oh cor que frisses
de romandre esbatanat,
el Sol de juny ha calat
foc a totes les bardisses.

Llorenç Moyà (1916-1981).



Processó humil [fragments]

Canta, canta, llengua mia,
el misteri gloriós
de la Santa Eucaristia…
Com encenser olorós
flamegi l’estrofa pia…
Voli el fum deliquiós.

Sortiu, Jesús, sense espera
com l’Esposa del Cantar:
blanca flor és la pomera,
i el magraner s’emporprà,
ja té figons la figuera,
borrona la vinya ja.

Com en temps de Palestina
passau i passau fent bé.
Obriu vostra Mà divina
i sembrau a té qui té
el bon blat que aquí germina
però el Cel n’és el graner.

[…]

Per les finestres descloses
vola amb vol immaculat
el llençol que les esposes,
pensant en Vós, han filat,
més ben olent que les roses,
perfumat de castedat;

i pel carrer qui s’arbora
s’escampen humils tresors:
murtra, encens qui s’evapora,
i càntics i cors i flors…
Allà un amor vos adora…
Feis-ne un ramell de dos cors!

[…]

Extàticament el dia
s’acopa com una flor;
la mar més perfum envia
i fa batre més son cor;
i el sol, a ponent, fa via
com una custòdia d’or.

Vers Vós puja l’olor densa
del sembrat agonitzant;
la glopada més intensa
de l’encenser flamejant;
i pren la volada immensa
el Te-Deum triomfant…

De l’església esbadellada
que desbordi el vostre abraç
a la natura postrada
que ha adorat el vostre pas
i encara està extasiada;
esperen el vostre abraç

al lluny, les muntanyes dretes,
més prop, el mar ajagut,
més prop, les cases estretes
que per Vós han somrigut
molt més blanques i més netes;
i aquí, el poble commogut.

En l’abraçada infinita,
Jesús, estrenyeu-me a mi,
que he fet vibrar, contrita,
a una banda de camí,
la meva lira, petita
com una lira de gri!

Llorenç Riber (1881-1958).



Variacions eucarístiques

I. Doneu-me lliris blancs,
no vull la flor morada.

El cel és blau i llis;
el riu, una aigua mansa.
Jesús, amb un somrís,
m’ha obert la seva cambra.

La primavera neix
avui, a la meva ànima.
Doneu-me lliris blancs,
no vull la flor morada.

II. Dos infants, vora la mar, dormien
a l’ombra del tamariu.
«Hem parat, vora mar, la Taula
un Àngel daurat els diu–.

Lliris blancs formaran tovalles;
les gavines, tenderol.
Mar enllà, la primera vela
jugarà amb el primer sol».

Tomàs Garcés (1901-1993).



Eucarístic

Com quan la branca, trèmula, s’inclina
a la febre de l’aire, i la travessa,
pur, el destí, sagradament en flama,
i ve la flor; ara en la sang combaten
dies passats, velles cançons suspeses
en el llindar del temps. Com s’il·luminen
al pit, Senyor, la fulla vellutada,
fràgil, de llum, el virginal oreig,
l’ala primera que el batec reclina
a un vent de joia emmirallada. L’àgil
vibrar d’una ombra vegetal als rius.

Com al matí dels dies, desvetllant-se,
l’aire feliç s’armava de perfils,
tot neix en mi, per una gràcia ardida,
fins jo mateix amb Tu, secret, creant-me.

Vora l’amor reposa l’aventura,
i en la pura abraçada és el meu viure
llançat a un trànsit que en la mort s’avança
com pels camins d’una aigua navegable.


Francesc Faus (1931).



Corpus (La processó en el jardí)

Or d’ornaments, or de posta,
or fresc de messes en flor,
or de la fe que rebrosta,
or de Jesús que s’acosta
dins la custòdia d’or…
Veus tendres i cristal·lines
per entre les englantines
on refila el rossinyol,
deliqüescències divines
a l’hora en què es pon el sol.

Prou vostra glòria he gustada
en la gran festa d’estiu
en què la terra daurada
a Jesús-Hòstia somriu,
vibrant i tota estremida
pel gran Misteri eternal
que brolla del Pa de Vida,
que raja del Vi immortal.

De roselles i ginesta
s’endomassa el sementer,
l’espiga hi vincla la testa
i es dóna al Pa vertader:
aquesta, Senyor, és la festa
que la ciutat no us reté.
Aquí la vostra pau resta,
allà el tro esquerda el carrer
amb pluja ardent de metralla…
Aquí tot adora i calla
al vostre diví recer.

Fervent processó divina
sobre un fons de vells xiprers,
desmaiats dins la boirina
de l’encens dels encensers,
breu processó verda i blanca
que deixes en cada branca
un volar de serafins,
dins on l’ànima demanca
sota l’èxtasi dels pins!

Dins l’esplendor dels teus ors
aplica l’ànima ardida,
i ofega el dolor
sens mida
que abrusa arreu tots els cors:
el flam de la guerra es torç
sobre la terra afligida…
Fes-te’n corona exquisida
de tants de batecs de vida,
de tants de records de morts!

Víctima incruent, davalla,
davalla amb la teva pau
fins dins els camps de batalla
on l’home es dessagna i cau!
Empara ja el qui batalla
sota el teu diví recer,
el qui mor, sofreix i calla…
que si és cruel la baralla,
la guerra és sovint planter.

Roses no hi manquen enceses,
roses de màrtirs ardents
amb llurs corol·les malmeses
per l’afront de tots els vents;
roses virginals, tenyides
sota una pluja de sang,
que amb roentors mai marcides
tomben, pures, sobre el fang,
roses místiques ungides
amb la Sang del diví flanc.

Víctima pascal, primícia
dels qui foren coronats,
Sang embriagant, delícia
dels màrtirs dilacerats
i púrpura esponsalícia
en què foren desposats,
als botxins siguis propícia:
no els retreguis llur malícia,
no els retinguis llurs pecats!
Cors calcigats per la guerra,
pits panteixants dins la pols,
alçau-vos avui de terra,
en aquest dia tan dolç!
Prou de combat! Prou de lleva!
Prou de sang i foc mortal!
Sia aquest dia de treva
per Qui ens donà la Sang seva
en sacrifici immortal!

Guillem Colom (1890-1979).



Rou

Poncella ja desclosa,
fresca del rou primer.
A tots els racons posa
una ombra de roser

més transparent que blava;
més que vel fi, cristall;
ara que l’ombra esclava
seu en la nostra vall.

No perdis la certesa
d’aquesta gota breu
que es multiplica, empesa
per l’esperit de Déu.

Per primer cop visible,
veuràs que el teu encant
brilla en l’inextingible
goig de Jesús infant.

Ta ruta ja encetada
té estremiments de vol.
Feliç la matinada
que es trenca amb aquest Sol!

Miquel Dolç (1912-1994).



Llum nova

La llum s’obre. És clara
la tristor de les coses.
L’aigua ofereix lluentors
a la set. L’aigua sola.
Se sorprèn el jardí
de trobar-se més alt.
La creixença feliç
cap a un destí de nard.

Alegria en els tanys
coronats. El color
pels cercles olorosos.
Per la rosa nova,
l’aire torna rodó.

Tenacitat del món
cap a la transparència.

Tot revela el seu fons.
Se revinclen potències
cap a llum aguda. Escales
de coloracions.
La verticalitat,
el vigor i l’ardor,
dins les corbes polides
del colors del color.


Blai Bonet (1926-1997).



Hi ha encara brases ardents de ginesta

Hi ha encara brases ardents de ginesta
pels espadats de la gran serralada.
Ai, flor litúrgica al sol entumida,
que n’ets, de bella, en la calma silvestre!
Paradisíacs efluvis aromen
tots els sembrats que ennobleixen la plana,
i un no sé què de divina dolcesa
que ens fa perenne la festa del Corpus.

Josep Tharrats (1886-1976).



EL NOSTRE PA DE CADA DIA

La novella Rut

Oh benaurada Rut, novella Rut,
espigolera de l’Eucaristia!
L’aplega començada en l’establia
no s’acabava en el calvari eixut.

Amb el seu nom dolcíssim de Maria
recull tots els sospirs de l’Absolut,
i feny, amb l’aigua del consol perdut,
el Pa misteriós de cada dia.

Eterna Rut! Maria! Camps de blat!
Lumíniques garberes de l’Amat!
¿No ens és com un mannà de meravella

la contemplació de l’infinit,
on cada món se’ns torna tan petit
que els ulls veuen una hòstia en cada estrella?

Manuel Bertran (1901-1976).


El pa eucarístic [fragments]

Quan demanem: «...el pa de cada dia,
doneu-nos-el avui...» volem un pa,
no sols el que ens fa viure aquí a la terra,
sinó el que ens faci forts pel més enllà.

Un Pa, Senyor, d’una blancor tan pura
com pregon el misteri que s’hi inclou;
que si té el gust senzill de la farina,
hi saboregi l’ànima un gust nou.

Perquè mengéssim d’aquest Pa celeste,
del Cel baixàreu, Home entre els humans!
i ans de tornar-hi, presidint la taula,
ens el vàreu partir amb les vostres mans.

[…]

Si és tan breu, tan estreta nostra vida,
també és petit el borralló de neu
del vostre Pa; i, en canvi, la feu créixer
fins que hi troba cabuda el mateix Déu.

[…]
Quan la vida, al final, pampalluguegi,
feu-nos sentir que en Vós ella es resum;
fins que vegem la llàntia del sagrari
transfigurada en cegadora llum!

Antoni Correig Massó (1910-2002).


Corpus camperol

Sobre el rostoll espargides,
auríficament brunyides,
les garbes lluen al sol.
Vibra el cant de la cigala.
El garrover, que s’acala
de vell, fa ombra a un redol.

Les espigues perdonades
pel tall de la falç, vinclades
esperen l’eterna Rut.
Vine demà, espigolera,
que avui és festa; dorm l’era
i no seguen ni han batut.

Fins la terra assedegada
sembla que està extasiada
en llarga adoració;
fins les garbes, ajagudes
en fileres llargarudes,
pareix que fan processó.

I el jorn de l’Eucaristia,
vibrant de sol i alegria,
magnifica el camp segat:
que l’Hòstia que il·lumina
avui, fou flor de farina
i abans espiga de blat.

Joan Ramis D’Aireflor.


 PROCESSÓ

Processó

Hi ha coloraina i fressa en les baranes
i vola ben enlaire l’oronel;
és pueril el dring de les campanes
i s’eslleneguen nuvolets pel cel.
Passen creus i banderes artesanes
i el violí de l’orb, sempre fidel,
veus llatines augustes i llunyanes,
i amb cabells encastats el jovincel.
Esgarrifor de dones i domassos.
El tàlem branda en piadosos braços
sota menuts voleiaments gentils.
El càndid vell de càndida casulla
aixeca enfront del sol, que ja s’esfulla,
el Sol que cap entre ses mans humils.

Josep Carner (1884-1970).


Corpus al llogaret

Dia de flors i de garlandes flonges,
repics alegres i exultar de gent;
dels arcs penjaven fresques les taronges
i sota els arcs passava el Sagrament.

Oh festa d’inefable senzillesa,
evocadora del triomf del Ram!
El meu genoll flectat la terra besa
i sent el front humiliar-se al gram.

Maria Antònia Salvà (1869-1958).


Corpus a ciutat

Dotat d’una rossor flamarejant,
davalla del cel blau el juny rident.
De veure’l, la ciutat és radiant.
El riure d’ell va enriolant la gent.

La processó de Corpus, lentament,
per entre la gentada va avançant,
riu, de cants i musiques, ressonant.
Tot és color, tot vida i moviment.

I per glorificar l’augusta festa,
dels uns balcons als altres s’enteixina
l’iris, fingint-se cintes de paper,

mentre que el sol, que a poc a poc declina,
tornant son or en pluja de ginesta,
s’estén, com gran catifa, pel carrer.

Joaquim Ruyra (1858-1939).


  “EL REGNE DEL CEL ÉS DELS QUI SÓN COM ELLS”
Fem una pausa en el camí…

Fem una pausa en el camí
la nina, el cant i el joc té espera;–
retira’t cap a la vorera,
que ve Jesús i et vol servir.
Com una rosa matinera
dóna el perfum i el teu setí,
que quan Ell passi et pugui dir:
«Serva tostemps la fe primera,
perquè no hi ha cosa més vera
sinó que el món és ple de Mi».

Clementina Arderiu (1889-1976).


Primera comunió

Avui, llevats a l’alba,
caminareu enllà;
hi ha un Llum en un Estatge
on tots volem parar.
Un àngel, mans obertes,
us diu on heu d’anar:
per una selva d’ales
tot és drecera i pla.
Trobareu ponts de vidre
amb aigües en desmai,
recularan els arbres
amb un murmuri bla.
Beureu en deus secretes
i el món resplendirà:
hi haurà el sol i la lluna
i estels de mal comptar
i veus, enllà la serra
que us faran tremolar.
En sent a la porxada
la Llum us ullprendrà;
trucareu de puntetes
i el cor us fallarà.
Jesús us vindrà a rebre
com si fos un germà;
és petit com vosaltres
i us diu: «Voleu jugar?».

En els seus ulls clarosos
veureu el Més Enllà
sense mars amb naufragis
ni erms per conrear.
I una Taula parada
amb Vi per tots i Pa.

Us donarà cinc roses
que us diu que heu de guardar.
Perlegen sang eterna
per qui ell sap estimar.
Quan tornareu a casa
la cara us brillarà,
les flors seran obertes
i el jardí florirà,
i un ocell de miracle
es posarà a cantar.
Tothom, vestit de festa,
us mirarà passar
i dirà: «Quines ales
duran d’avui ençà!».
I si en un cap de plaça
jo hi fos mig amagat:
Veniu d’una volada,
que us besaré la mà!

J. V. Foix (1893-1987).


El dia et darà clarors...

El dia et darà clarors
d’aquell or fi de l’Espiga.
El xisclet de l’orenell
serà un himne d’alegria
perquè encetes el camí
de l’amor Eucaristia.
Camina sense temor,
per la nova i santa via;
ja des d’ara et serà el pas
mes lleu, i dolça la vida.

Rosa Leveroni (1910-1985).


Fins avui, clavellina sens defensa,
eres a l’ombra de l’esguard matern,
mes ara un espurneig del blanc etern
t’ha mostrat el perfil de l’ala immensa.

Des d’avui, criatura, en el punt just,
la teva sang, tendra, s’exalta,
perquè aquest Déu que t’ha besat la galta,
en el teu cor t’ha concedit el gust

per a les diminutes farigoles
del nostre efímer caminar,
i per aquelles flors del més enllà
que amb fúlgides corol·les
ens obliguen a creure i esperar.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961).